Em passo les nits plorant ploma en mà
intentant convertir les llàgrimes en rimes.
Em passo els dies esperant que arribi la nit,
i que el dolor marxi amb el sol.
Que les estrelles em retornin la vida
i em guiïn de nou cap a una sortida.
Jo no vull mirades de pena ni carícies.
Jo no vull pastilles que em facin adormir.
Jo no vull aquest cor que em pertany
si només em crema i em fa patir.
Em perdo en el meu reflex.
M’intento buscar
però em perdo més que em trobo.
Vaig convertir al nen feliç en nen ferit
i ara demana que li retorni la llum,
ara em demana que li aigualegi els braços
que no vol més ferides,
que no li calen més carícies,
que només demana que jo el somrigui.
Em passo les nits en blanc
intentant escriure alguna cosa que no faci mal,
però el paper em talla les ales
i de sang s’omplen aquestes paraules.
Voldria dormir sense por als meus somnis,
sense que les ombres vinguin a cridar-me que no puc,
però segueixo aquí lligat a les meus terrors
amb l’anima feta cendra i el cos de vidre
intentant desfer-me d’una ment que em fereix.
Potser un dia
les meves mans no tremolin
i la meva veu deixi de trencar-se en l’intentar parlar.
Potser un dia,
el nen que vaig ser
pugui tornar a brillar.
